Josep-Oriol Tomas
Els titulars i les notícies dels mitjans de comunicació locals ja no deixen lloc a dubtes:
»
Hora Nova 28/7/2010: El turisme cau en picat i el sector alerta que hi ha negocis que hauran de tancar. L’ocupació a l’Alt Empordà frega mínims històrics al juliol i només hi ha bones perspectives per a 15 dies d’agost.
»
En més de 40 anys no recordo una altra temporada sense embussos per a sortir de Roses o per a circular entre Roses i Figueres qualsevol dia a qualsevol hora, ni haver vist mai tants balcons buits i persianes baixades en els pisos, ni tant espai lliure en les platges i en les terrasses, ni…
Algun il•lús es pensava que seria d’una altra manera? El turisme, la nostra primera indústria local, duu anys mostrant signes de recessió i esgotament. En lloc de fer cas a experts, gurús i il•luminats diversos que simplement ens han mostrat i repetit una vegada i una altra realitats i conceptes elementals del món actual que ens envolta, hem preferit tancar els ulls, tapar-nos les orelles i seguir com sempre, esperant que les coses tornessin a la «normalitat», esperant innocent i indolentment que els nostres líders locals ens duguessin de nou al camí del progrés i la prosperitat.
No ho han fet, però nosaltres no som menys culpables d’aquest fracàs perquè no hem estat capaços d’esforçar-nos en pensar una mica i adonar-nos de que no eren ells els que havien de fer-ho, sinó nosaltres mateixos. Certament, ells ens han fet perdre molt temps, diners i oportunitats i, el que és pitjor, ens han fet concebre falses esperances una vegada i una altra, fins que ens hem trobat en la situació que avui patim que fa pocs anys ens hagués costat d’imaginar.
Des de fa gairebé dos anys esperem un pla de màrqueting que havia de ser la pedra angular del nou futur de Roses. Després d’anys perduts en preparacions secretes hem aconseguit ser «Estació Nàutica», cosa que gairebé ningú sap encara què és, què fa, com funciona i per a què serveix, a part de perquè algun personatge (per cert, incapaç de respondre als e-mails) pugui figurar i seguir escoltant-se, presumint de contactes i sentint-se admirat i lloat per qui intenta obtenir alguna cosa d’ell. Tenim un magnífic port esportiu, obra faraónica que havia de ser la solució a tots els mals, i que fins al moment no hem aconseguit que deixi de ser un forat negre d’inversions i despeses, a part que ha fet a Roses molt més «igual» i molt menys «diferent». Aquest any hem viscut situacions surrealistes que serien còmiques i anecdòtiques si no haguessin fet plorar pel seu patetisme, i que Roses no pot permetre’s que es repeteixin per cap concepte, com per exemple el dels famosos «creuers» i el de la Creu Roja.
Necessitem líders que, sense necessitat de que treballin i treballin tant, deixin d’utilitzar la major part del seu temps en «veure la palla en l’ull aliè i no veure la biga en el propi»; de tirar-se flors a si mateixos i dards enverinats a crítics i opositors; de jugar a comunicar amb blogs, Facebooks i Twitters en els que ningú hi participa; de fer-se els ofesos, llençar pilotes fora i respondre amb evasives quan se’ls qüestiona o es posa en dubte alguna de les seves actuacions; de parlar sense dir res o sense coherència entre les seves paraules i els seus actes; de dir un dia una cosa i a l’endemà la contrària; de demonitzar als que s’atreveixen a criticar-los amb noms i cognoms; d’omplir-se la boca de «comunicació» i «participació ciutadana» i no ser ni tan sols capaços de veure, i molt menys admetre, lo malament que duen aquests temes i la pobra impresió i la creixent falta de credibilitat que les seves afirmacions provoquen.
Necessitem líders que deixin de practicar l’auto-engany sostingut creient-se posseïdors de la veritat absoluta i sentint-se ofesos quan se’ls contradiu, que no estiguin sempre pendents de ser ells els protagonistes, sinó que donin i distribueixin protagonisme. Necessitem líders a qui no els faci falta dir el molt que traballen un dia si i un altre també, sinó que informin i comuniquin de la manera adequada deixant que siguin els ciutadans els que valorin i reconeguin la seva feina. Necessitem líders que deixin de repetir «cançonetes» sobre transparència i s’atreveixin a exercir-la realment. Necessitem líders capaços d’avergonyir-se, reconèixer errors i rectificar, per exemple, quan inevitablement en ocasions, com éssers humans que són, cauen en temptacions com aprofitar en benefici propi les seves atribucions, contactes i disponibilitat d’informació privilegiada per a incrementar el seu patrimoni personal o familiar, per a acumular sous ofensius i càrrecs impossibles d’exercir amb eficiència, per a gastar recursos ciutadans en projectes faraónics o simplement en projectes d’interiorisme d’alt standing.
Necessitem líders que deixin de fer cas als aduladors, als interessats, als que esperen alguna cosa, als gurús de fora que no viuen dia a dia la realitat de Roses i que, en lloc de matar als missatgers, facin cas als missatges que els adrecen els seus ciutadans que, encara que no els agradin, contenen informació que tenen l’obligació d’escoltar, aprehendre i valorar.
Necessitem líders que siguin capaços de definir objectius específics creïbles; de marcar i mantenir rumbs, encara que hagin de modificar-los amb freqüència, però sense donar la sensació d’estar donant tombs i improvisant contínuament; que no s’oblidin mai de donar exemple amb els seus actes; que evitin per tots els mitjans voler acontentar a tothom o dir el que l’interlocutor desitja escoltar; que mai diguin «SI» quan volen dir «NO» o «NO SE»; que sàpiguen dir «NO»; que pensin abans de parlar i, sobretot, que sàpiguen ESCOLTAR.
Necessitem líders que sàpiguen aprendre – i aprendre a aprendre – per a arribar a saber motivar, prioritzar, planificar, rendir comptes, exercir l’auto-crítica, ser eficients i coherents, ESCOLTAR, comunicar com cal, buscar i aprofitar el talent local, ser empátics a més de pensar-se que ho són, reconèixer temptacions i errors, etc., en resum, a comportar-se de forma intel•ligent i a respectar la intel•ligència dels ciutadans.
Idealment necessitaríem líders nous, frescos, independents, carismàtics, freds però apassionats, enèrgics, eficients, sense passat ni història, sense mexicans ni cacics locals en els seus armaris, sense vincles, sense prejudicis, que no deguin favors ni a qui ningú els hi degui, potser fins i tot desconeguts… Existeixen… mesíes, gurús, prínceps blaus?
Els ciutadans de Roses necessitem ara mateix, més que mai, com l’aire que respirem, ànims, unitat, impuls i motivació per a sortir de la letargia i de l’immobilisme en el qual ens trobem immersos, innovant, diferenciant-nos i fins i tot re-inventant-nos. Hem d’oblidar-nos de Roses com la població turística que va ser i ser capaços de tenir la visió del Roses que pot arribar a ésser en un futur immediat i treballar perquè aquesta visió es faci realitat.
Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
(Article publicat a “La Veu”, número 9 de 15 d’Agost de 2010).
