Imagina

Molts representants polítics es consideren a si mateixos, sense ser-ne conscients, com persones singulars dotades de capacitats intel•lectuals superiors a les de la majoria dels mortals, que els atorguen el poder indiscutible de liderar amb carisma i elegància, gestionar els recursos comunitaris i resoldre els problemes eficaçment, de forma infalible i sense necessitat d’ajuda, tot això justificat per una motivació de proporcionar prosperitat i benestar desinteressadament, a la que ningú pot posar objeccions.

Als seus ulls, aquestes capacitats i aquesta dedicació altruista els fa mereixedors de lloances, aprovació incondicional de tots els seus actes, conformitat amb les seves decisions i recompenses (que curiosament solen atorgar-se ells mateixos). Quan aquests mèrits no s’assoleixen a o són qüestionats, aquest estat d’auto-engany mantingut es converteix en frustració i recel i, a mesura que s’agreuja, també en prepotència, paranoia i aïllament.

Quan aquestes actituds comencen a resultar evidents és quan comença el procés de desafecció i la decepció comença a fer-se present en l’ànim dels ciutadans.

Observar i constatar diàriament el creixement de la ja profunda escletxa de desafecció que s’obre entre molts representants polítics locals i els ciutadans pot donar motiu a imaginar una sèrie de trets de personalitat i actituds que segurament a molts ens agradaria que destaquessin en els nostres representants polítics locals, així com accions i iniciatives que haurien de dur a terme, tot bastant obvi però, per desgràcia, molt rar:

• Ha de resultar evident pels seus actes i paraules que no li motiva el poder, sinó el servei a la seva comunitat.
• Desprèn un aire de veritable competència i professionalitat.
• Agraeix les medalles que li concedeixen els ciutadans, però mai se les posa ell mateix ni les cerca.
• Defuig acumular càrrecs de responsabilitat que qualsevol persona treballadora és conscient que no es poden exercir eficaçment de forma simultània.
• Accepta ser valorat i remunerat en funció dels seus èxits i fracassos i del grau de satisfacció dels ciutadans.
• S’esforça a evitar l’autobombo i la propaganda.
• Afavoreix l’exercici de la transparència sense obstacles ni limitacions.
• Sap exercir l’autocrítica de forma constant i, per tant, mai cau en l’autocomplaença.
• Encaixa les crítiques, les respon i dialoga sempre amb elegància i sense exabruptes i sense deixar a ningú amb la paraula en la boca.
• Sap valorar i encaminar sense demora l’aprofitament de l’experiència i disposició dels ciutadans que s’ofereixen per a col•laborar en qualsevol aspecte.
• Es comunica amb franquesa i sinceritat, sense donar mai la sensació que parla sense dir res, per a acontentar a tots o dient solament el que l’oïdor desitja escoltar.
• No persegueix els vots sinó la satisfacció dels ciutadans però, quan no l’assoleix, reconeix amb humilitat el seu fracàs i, si correspon, sap retirar-se amb aplom i elegància, sense retrets, excuses ni enrrabiades.
• Mai dóna la sensació de sentir-se en possessió de la veritat absoluta.
• Sap escoltar realment així com reconèixer les ocasions que ha d’esforçar-se per fer-ho.
• Sap dir “NO” quan cal.
• Evita costi el que costi actituts de prepotència i menyspreu.
• Exerceix la seva autoritat, control i supervisió sobre els tècnics i funcionaris al seu càrrec, ja que reconeix que és totalment responsable de tots les seves fallades i errors.
• Prioritza sempre les accions de major interès general i relega les d’interès personal.
• Sap delegar i prioritzar.
• Evita caure en actituds “políticament correctes” els resultats de les quals solen resultar ridículs, com per exemple l’ús superflu del gènere en les comunicacions.
• Rebutja l’ostentació com premissa, tant en el seu entorn com en els projectes que promou.
• Està preparat i amatent per a donar explicacions sinceres i creïbles sobre qualsevol acció que pugui ser interpretada com favoritisme, nepotisme, ús d’informació privilegiada, etc. i evita el recurs fàcil a la justícia com resposta a les acusacions que pugui rebre en aquest sentit.
• És plenament conscient de l’enorme importància de la comunicació i la participació ciutadana i, per tant, els dóna la màxima prioritat en el sentit més ampli, no solament en aspectes puntuals i testimonials per a “complir l’expedient”, o en els aspectes més de moda com els d’internet.

Aquesta llista podria continuar al llarg de moltes pàgines però a hores d’ara, segurament estarem d’acord en que resulta més adequat limitar-se a repetir el títol de la famosa cançó de John Lennon: “Imagina”.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu

(Article publicat a «La Veu», número 8 de 15 de Juliol de 2010).