A Roses, construïm el nostre futur o el destruïm?

A Roses tenim un slogan «de disseny»: «A Roses construïm ciutat». Un slogan que, contràriament al que m’imagino que pretén ser el seu missatge, per a mi denota un excés de pretensions i m’inspira una visió d’un futur amenaçador.

Les notícies, discursos i comunicats més recents no deixen lloc a dubtes: la visió única dels nostres governants i exgovernants consisteix en que el progrés de Roses solament és possible a través del creixement.

Com sempre, els arbres no deixen veure el bosc a qui no vol veure’l, i tots sentim l’impuls natural de deixar-nos guiar per les pautes més simples i les rutines a les quals estem acostumats i que menys risc aparent i esforç creatiu i innovador requereixen.

Per als nostres governants, la lògica ha de resultar aclaparadora, inevitable i indiscutible: si falten recursos per a cobrir despeses i serveis, l’única solució ha de ser créixer perquè sigui possible recaptar més a més contribuents… amb la qual cosa es crea un cercle viciós pervers ja que sempre faran falta més ingressos i, per tant, mai deixarà de ser necessari créixer més i més.

Lamentablement, un arbre tan descomunal com és la urgència per cobrir les necessitats econòmiques immediates no deixa veure l’espès bosc en el qual es troba. Cal tenir la determinació de passar pel seu costat per a poder veure el bosc i, quan queda tot a la vista, reconèixer-lo i saber actuar sobre ell. Reconèixer les espècies d’arbres, la seva grandària, edat i condició; talar els exemplars malalts irrecuperables; cuidar i intentar salvar els que tenen possibilitats de sobreviure i donar fruits sense perjudicar a uns altres; aclarir, netejar i condicionar per a facilitar la supervivència i evolució del conjunt i de la vida de tota mena que conté; plantar nous exemplars que harmonitzin amb la resta; etc.; etc. I tot això sense cap necessitat de fer-lo més gran, sinó potser fins i tot pensant en reduir-lo amb l’objectiu de millorar la salut i el rendiment del tot.

Evidentment, tot procés d’aquest tipus requereix reconeixement, observació, anàlisi, estudi, planificació, etc., és a dir, una aturada tècnica o tot el temps de reflexió que pugui ser necessari abans de passar a l’acció. I també requereix la implicació, participació i col·laboració dels habitants del «bosc» ja que, amb la formació, informació i orientació adequades, no hi ha dubte de que poden arribar a ser els millors observadors de la realitat en la qual es mouen cada dia i són també els que en principi es quedaran a viure en ell, alimentant-se dels recursos que proporcioni.

La tasca més àrdua, i que equivocadament se sol deixar sempre per al final, és sens dubte crear entre els habitants del «bosc» la consciència de la situació real i de la necessitat que s’impliquin per la seva pròpia supervivència, i aconseguir motivar-los perquè participin i cooperin. I aquí és on entra en joc un bon lideratge i una política de comunicació eficaç que per descomptat no tenim a Roses, aparentment no per falta de voluntat, sinó més aviat per falta de capacitat o experiència i especialment de planificació.

Vegem uns quantes metàfores «arbòries» que tenen lloc en el «bosc» de Roses:

1. Sembla que es plantaran «creuers», una nova espècie de «arbre» la producció de fruits del qual pot resultar molt abundant i regular quan creix en un entorn adequat, que no és precisament el cas del «bosc» de Roses actualment, de manera que la seva supervivència i les possibilitats de que fructifiqui són pràcticament inexistents. A més, aquesta espècie és molt tòxica, ja que consumeix i fa malbé molts recursos naturals que són necessaris per al desenvolupament del «bosc» de Roses, de manera que la seva productivitat neta és molt inferior a l’aparent i, en el cas de que no resulti viable, abans de poder replantarla és necessari que passin anys per a sanejar els seus efectes nocius.
2. Ja es dóna per fet que en el «bosc» de Roses s’hi plantara també la nova espècie «estació nàutica». Es tracta d’una espècie molt delicada que pot produir abundants fruits però que, perque aixó passi, requereix l’adaptació de tot el bosc i la implicació, participació i col·laboració de tots els seus habitants. Semblaria lògic llavors que els dirigents i habitants del «bosc» de Roses que més es fan notar, que són els que han pres la decisió de plantar aquesta nova espècie, prèviament s’haguessin assegurat de difondre entre tots els habitants del «bosc» tota la informació referent al tema i haguessin tingut la consideració i l’habilitat de sol·licitar i motivar la seva implicació, participació i col·laboració, com es va fer en el bosc de «Barcelona» amb l’arbre «Jocs Olímpics 1992». En canvi, el que han fet ha estat menysprear a alguns que estàvem disposats a implicar-nos i col·laborar des del principi.
3. Els antics dirigents del «bosc» de Roses van promoure la plantació d’un nou arbre monumental de l’espècie «port esportiu», que se suposava que donaria grans i abundants fruits, però que requeria la destrucció total d’una zona específica del «bosc» que contribuïa a conferir-li un cert grau d’encant i personalitat. Un cop consumats els fets i transcorreguts els anys, a alguns habitants del «bosc» ens sembla que el suposat guany no compensa mínimament les pèrdues, que els fruits són més aviat escassos, que el «arbre» consumeix massa recursos i, sobretot, que, per falta de comunicació i planificació, encara cap dirigent ha estat capaç de motivar a la majoria de la població del «bosc» perquè el consideri part integral del mateix i, per tant, s’impliqui i participi en la seva cura, creixement i productivitat.
4. Fa també anys que s’està parlant d’una nova ampliació del «bosc» denominada «zona industrial», en la que s’espera que es plantin espècies de «arbres» que aparentment són molt productives, però també poc sostenibles i que enlletgeixen i fan malbé greument l’entorn. A més, l’únic experiment realitzat fins ara ha demostrat clarament que la productivitat d’aquests «arbres» a mig i llarg termini, per molta cura que se’ls hagi dedicat per a plantar-los, no està garantida en absolut i que, quan moren, causen molts més danys en l’entorn. D’altra banda, sembla que gairebé ningú és o vol ser conscient de que ja fa molt temps que l’espècie «zona industrial» està sent substituïda per altres espècies molt més sostenibles i productives la influència de les quals en l’entorn a curt, llarg i mig termini té molts més aspectes positius que negatius, com poden ser les espècies «zona artesanal», «indústria del coneixement», «viver d’empreses», «parc tecnològic», etc. A més, resulta que el «bosc» de Roses reuneix una sèrie de condicions especialment adequades per a la implantació d’aquestes espècies, com són bones comunicacions, mar i muntanya per a gaudir de les estones d’oci, etc., etc.
5. Per tot el «bosc» de Roses proliferen zones amb «arbres» d’espècies foranes i amb exemplars malalts que contribueïxen a donar un aspecte degradat i descuidat o clarament dissonant amb la resta, la qual cosa influeïx negativament en la productivitat conjunta. En comptes de planificar la neteja i replantació d’aquestes zones, el que se sol fer és permetre que s’expandeixin i augmentin en densitat i que sorgeixin noves zones amb el mateix problema, sota el criteri equivocat que quants més «arbres» hagi, sigui quina sigui la seva espècie o condició, més augmentarà la productivitat del «bosc».
6. Fa ja temps, un expert habitant del «bosc» de Roses va proposar als dirigents començar a treballar en la plantació de l’espècie «ciutat accessible», que té un gran potencial de producció i el principal requisit de la qual, més que gran quantitat de recursos, és una bona planificació. Desgraciadament, les seves sàvies paraules no van ser escoltades i l’oportunitat que representava la plantació d’aquesta espècie es va enterrant sota capes d’accions i decisions poc meditades o simplement equivocades.
7. En la majoria dels «boscos» existeix una espècie de «arbre» anomenada «comerç» que és explotada i mantinguda pels denominats «comerciants». Es tracta d’una espècie que comparteix arrels, de manera que el conjunt de tots els seus individus conforma un únic organisme la seva fructificació total del qual depèn de la salut i el vigor de cadascun d’ells. Desgraciadament, en el «bosc» de Roses actualment els exemplars sans i vigorosos són molt escassos. Molts «comerciants» s’havien acostumat a recollir els seus fruits en abundància sense pràcticament dedicar-se a mantenir-los forts i bells. El resultat és que a mesura que envelleixen i el «bosc» i el seu entorn van evolucionant, els «comerços» es tornen menys productius. L’inconvenient és que aquests «comerciants» sembla que no vulguin veure la realitat, o almenys assumir la seva part de responsabilitat, i tiren tota la culpa de la reducció de la productivitat exclusivament a noves espècies invasores de «arbres», algunes de les quals, com les espècies «crisis», «competència», «impostos», «canvis d’hàbits del turista», «reducció de la temporada» o fins i tot «internet», han sorgit amb molta força durant els últims temps sense que els «comerciants» hagin fet pràcticament cap esforç per a combatre-les o almenys conèixer-les i intentar aprofitar les noves oportunitats que comporta l’aparició de qualsevol nova espècie.

Evidentment podria afegir moltes més metàfores «arbòries», però malgrat que sé que ja ho he fet, no vull avorrir ni aclaparar encara més al lector, i crec que les que he exposat, de bastant actualitat, concreten suficientment el sentit de la pregunta que és el títol d’aquest article.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu