Deu mesos desprès

Amb la perspectiva que donen els quasi bé 10 mesos d’absència d’aquest blog, la sensació no pot ser més decebedora: hem acabat la temporada i ens consolem dient-nos que no ha sigut tant nefasta com esperavem – un patètic recurs a l’auto-engany -, Roses torna a semblar un poble (perdò! vull dir ciutat) fantasma i sembla que res o quasi bé res ha canviat.

Bé, potser hauria d’admetre que aixó no és del tot cert. Veiem algunes de les coses que han canviat:

1. Tenim noves voreres de mides «ciutat» (ja no som un poble i estem genèticament predisposats a mantenir les aparences). Segurament perque puguem circular sense ensopegar-nos uns amb els altres en previsió de les animades i concorregudes passejades per les avingudes comercials que es mereix tota població que vulgui ser ciutat. El fet de que, segons es comenta, aquestes voreres no estiguin adaptades als discapacitats o no tinguin feta la pre-instalació per l’il.luminació, suposo que, com és lògic i natural i per mantenir les nostres tradicions seculars, ja es solucionarà més endavant, desfent i tornant a fer, que els diners no falten ja que paguem entre tots i, com som molts a repartir, el que ens toca pagar a cadascún ni es nota.
2. Veig uns nous i llampants lletreros «decoratius» gegants (que m’agradaria saber quan costen i de qui es amic l’amo de la empresa que els fa) amb una lletra «E» molt grossa. El que no entenc és a quin empresari cap de soca se li acudeix començar per la lletra «E» quan encara hi ha 4 lletres al devant. Que no se’n adona del negoci que deixa de fer? Ara només te corda per fer 24 tongades de lletreros enlloc de 28! Ah! Que em diuen que aixó no son lletreros, si no un nou format de medalla auto-imposada, que el format normal no es veu prou i sense medalles es perden vots. Ja m’ho pensava que de decoratius no n’eren gaire. Per cert, com que aquests lletreros també s’han pagat amb els diners de tots, espero que quan toqui la següent lletra, me’n pugui emportar un dels antics a casa per «decorar» el jardí, encara que no quedi gaire bé.
3. Tenim en marxa el desenvolupament d’un megafantàstic i fabulòs plà de màrqueting turístic, el.laborat per una de les empreses més expertes del país, que ens ha de salvar de la fallida turística que ja estem patint. Com que soc molt ingenu, m’imagino que aquest pla de màrqueting no costarà gaires diners, el tindrem llest d’aquí quatre dies per poder posar-lo en marxa deseguida i es pugui aplicar ja de cara a la temporada de l’any que ve i que, evidentment, tindrà un lloc destacat al calaix dels informes i plans diversos inùtils i sense cap aplicació pràctica possible i realista. Ah! Que em diuen que no, que el pla de màrqueting es una eina fonamental pel desenvolupament econòmic de la nostra nova ciutat. Potser si que sigui veritat, però jo, abans de començar la casa per la teulada i fer-la fer a gent de fora del nostre municipi, haguès començat per fer els fonaments i contractar gent de casa que conec millor i sé com treballen, em coneix millor i sap el que jo vull i espero i, sobretot, si més no, es sentiràn compromesos a fer una feina útil i adaptada a l’entorn i les circunstàncies específiques i personals dels ciutadans amb noms i cognoms. I, abans que res, haguès invertit els màxims recursos i esforços possibles en promoure i assolir el PACTE del que parlava el Febrer, que quedava prou clar, i no ho deia jo, que sense PACTE ja podem fer coses, que no anirem enlloc, com s’està demostrant clarament.
4. Tenim un «geoportal», avancem en la e-administració, som pioners en el ús dels codis QR. Buff! Tants avanços tecnològics en una nova ciutat que fa pocs dies era un poble em supera completament!. Només penso que és llàstima que haguem gastat diners de tots en començar una altra casa per la teulada i sense fonaments prou sòlids, com per exemple e-educació ciutadana, e-motivació ciutadana, e-participació ciutadana, e-informació ciutadana, e-promoció econòmica, e-etc.
5. I que hem de dir de la estació nàutica? Com molt bé diu en Thomas Spieker, ara resulta que Roses té mar!!! Noticia increible. Al descobridor d’aquesta gran maravella li haurien de posar una medalla de mida lletrero «Plan E», perque l’arrosegui de per vida en penitència d’un descobriment tan obvi. Bromes apart, és evident que Roses ha de ser una estació nàutica però, tal com deia al Febrer, estic convençut de que la iniciativa hauria de ser liderada pels empresaris de Roses i no per les institucions. De fet, l’any passat vaig fer una proposta molt concreta al respecte desprès d’unes reunions amb uns empresaris. Malauradament, no va ser possible tirar res endavant per falta d’interès i continuitat en les comunicacions. D’aquella experiència en vaig treure la conclusió de que molts empresaris tenen com assumides tres premises bàsiques:

• Són «els altres» i/o «els que hem posat a l’Ajuntament i a les institucions» els que «ens han de resoldre els problemes». Per aixó paguem els impostos.
• Les coses s’arreglen amb el temps. Soles? Sense fer res? Sense canviar res? Sense posar-hi de la nostra part? Sense arriscar-nos? Sense empenta? Sense iniciativa? Sense dedicar esforços a l’associacionisme eficient? D’aixó crec que se’n diu conformisme, una cosa de la que cada dia ens queixem dels altres, dels funcionaris, dels polítics, dels treballadors, dels veins, dels parents, etc.: «La paja en el ojo ajeno y la viga en el propio», «Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces». No serà gens estrany que el nostre país sigui dels últims en sortir de la crisi… si es que en surt mai. I que molts altres països dels que teniem classificats com «tercer mon», «atrassats», «de l’Est», «pobres», etc. ens passin la ma per la cara en qualitat, preus, serveis, atractius, infraestructura, promoció, etc. de la industria turística.
• S’han de dedicar el 110% dels esforços personals a la cerca del benefici propi a curt termini, passant per damunt dels altres i deixant de banda les normes que ens molestin, sense adonar-se’n de que dedicar un bon porcentatge a la cerca del benefici comú a mig i llarg termini rendeix molt més i és el que qualsevol persona hauria de prioritzar, pensant en els seus fills i en els seus nets, en el futur.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu